Sonorament cansada

Confiant, com cada vegada, que el nou disc ens agradaria, totes les del grup vam alleugerir les nostres butxaques per retrobar-los en directe sense haver-ne sentit ni un acord. Ens entregàvem cegament a la voràgine de cada vegada per ser a la disputada primera fila i tornar al fulgor dels llums de colors, la mística del fum, les cançons que ens sabem i les mirades còmplices amb ells. Trobar-nos com a casa i posar-nos al corrent de les nostres vides, riure amb les bromes, ballar com si fos l'últim dia, cantar fins a l'afonia.

Cap de nosaltres podia saber que una epidèmia llampegant ens aixafaria els esperats plans que feia just un any havíem començat a anticipar, però la pandèmia ens havia regalat set mesos extra d'espera, una festa amb mascareta, un horari feliçment compatible amb la conciliació familiar i més temps per aprendre'ns les noves cançons.

Entre aquella espera i la necessitat del gaudi i de la disbauxa que feia encara més urgent l'arribada d'aquell precís moment, jo tenia un còctel emocional bestial.

Eren les set de la tarda d'un octubre, i havia anat amunt i avall feliç i enèrgica gràcies a l'expectativa posada en el final de la jornada i amb la paciència ja perduda feia dies. No podia més amb les ganes d'arribar a l'enèsim concert, em cremaven intensament fent que l'emoció m'entorpís els gestos i diluís els pensaments, i encara quedava mitja hora, si començaven un minut tard, esclataria. Els nervis es podien mastegar: eren lleugers d'alegria i també tensos pel diòxid de carboni concentrat en les cares de la gent.

Esgraonadament, tothom anava ocupant el seu seient mentre ens posàvem al dia i ens felicitàvem les bones noves i jo de cop i volta em sentia estranya. Sobtadament desinflada. Sorprenentment apàtica. Sonorament cansada. S'havien fet els dos quarts de vuit.

Afortunadament puntual, el familiar so de la bateria donava peu a l'inici de la festa, però jo, abatuda, no podia seguir el ritme ni amb el dit gros del peu. El meu cos havia decidit que desconnectava, que n'havia tingut prou, que aquella intensitat ja no podia ser més i que petava allà mateix, i volia anar per lliure.

M'enfonsava profundament i càlida en la cadira de vellut, mentre la resta de públic al meu voltant no podia mantenir el cul quiet i picava de mans al ritme de la primera cançó, cantant amb una sola veu eixordadora. Ho veia tot borrós mentre intentava que no em caiguessin les parpelles. Eren més dures que jo, pesades com l'acer, brutals com una ordre, lapidàries com la llei.

Començava a lluitar contra aquella son que rebutjava, em volia aixecar, però les cames em responien amb interferències, pesaven. Amb un gest lentíssim m'incorporava a la cadira i després intentava mantenir l'esquena dreta per tornar al concert, però tornava a caure sobre el reposabraços i el cap em queia dins la mà, tota la musculatura dient prou mentre arribàvem a la meitat de la primera cançó. Estava somnolenta i semblava que com més hi lluitava més fort m'adormia. Amb grans esforços girava el cap per mirar la meva companya de gires musicals: estava fruint, a peu dret, botant d'alegria i cantant a ple pulmó. Em mirava de reüll estranyada i interrogant, jo li responia muda intentant mostrar incredulitat amb l'expressió facial i un subtil gest interrogant amb la mà dreta, i ella tornava la seva atenció i tota l'energia cap a l'escenari.

Per un segon m'imaginava vista pels cantants i músics des de l'escenari: una acèrrima fan de tota la vida amb un jersei com a coixí, les mans a la galta, totalment caiguda dins la cadira, amb els ulls closos, embolcallada de pau i de serenor mentre al voltant tot eren més i més decibels, llums potentíssims, crits eixordadors, riures explosius i algun plor commogut. Entre cançó i cançó feien una broma sobre la gent del públic que s'adorm, preguntant-se què devien estar fent per causar aquell efecte. Quan acabés l'espectacle em despertaria i, com cada vegada, aniríem a comentar la jugada amb ells i riuríem de la meva migdiada de dos quarts de vuit. Seria una bona anècdota per recordar després de cada un dels concerts que encara havien de venir, i sense vergonya ni escrúpols, finalment amb calma, tranquil·litat i tendresa, em deixava anar.