Passa al contingut principal

record per tota la vida

 


havia vist de lluny i de reüll un ex que es resistia a l'evident calvície i a l'evident pas de quinze anys i a l'evident inevitable vellesa que li havia caigut per sobre, enmig d'un tumult de gent entregada a l'efervescència de la música forta, la cervesa calenta i la butxaca tremolosa, i jo entre elles amb el cervell posat de cap per avall, el cor accelerat dins la boca i les cames ja volent fugir lluny d'allí.

però no podia esquitllar-me tan ràpid entre aquelles mirades desencaixades, braços descontrolats i sangs alcoholitzades, perquè érem milers i érem molt a prop de l'escenari i érem sardines encaixades.

la meva neurona dividida fugia desesperadament d'ell i alhora no volia perdre's l'exuberància i l'extroversió enaltida de les llums i el fum i les veus i el ball i la música de dalt l'escenari, i incapaç de decidir, el meu cos es va plantar i arrelar i no va tornar a mirar enrere per por de ser vist, cridat i saludat per aquell acord de ser presumptament amics a falta d'estimar-nos.

a la meva dreta uns ulls amics em van mirar empetitits arrugant el front i les celles, i en silenci apuntant amb el meu cap i els meus ulls esbatanats cap a l'esquerra li mostrava la font de la meva cara desencaixada i no va fer falta res més per entendre'ns.

la boca amiga va proferir un crit immens que jo havia ofegat fins aleshores fruit de l'ensurt i que ja no vaig retenir més, els quinze anys que feia que ja no el veia per fi van sortir disparats del meu pit.

em va cridar que «que fort» i jo que «ja!!!!!!» i ella «t'ha vist?, creus que t'ha vist?» i jo «jo què sé!!!!», desitjant que la nostra histèria quedés dissimulada per l'eufòria col·lectiva i ell no dirigís la seva mirada cap a nosaltres.

amb el ventre desbocat i la neurona esvaïda vaig continuar movent els peus i els braços al ritme de què passava a l'escenari, sense ser-hi, tota jo un batec accelerat que m’ho emmudia i ofegava tot.

jo ja era lluny d'allí, repetint-me en bucle la darrera vegada que ens havíem vist, que també era la darrera vegada que havíem estat parella i l'única vegada que ens vam prometre que ens tornaríem a veure, molt aviat.

des d'aquell molt aviat havien passat quinze anys, set mesos i tres dies, que ho vaig comptar allà mateix, des d'un tretze de febrer trist en què tot va quedar sord, i apagat, i sense sentit, cec i sec de plorar.

la música i els llums de colors, i els cossos frenètics es van acabar, aplaudiments i reverències i adéu fins al següent, i la meva amiga em va mirar i va entendre que ens quedaríem immòbils i expectants.

ella va espiar de lluny i ràpidament tot allò ja va estar.

ell, "record per tota la vida", que ho acabaven de cantar, marxava cap al sentit contrari al nostre, a la recerca d'un altre ritual de ball i fluids i càntics tronadors.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'endemà

Les nostres bicicletes viuen al balcó. Dormim amb ventiladors barats del Media Markt. Aquest matí no tenim pa fresc i n'haurem de treure del congelador, o esmorzar peres i meló. La fornera més propera fa cara de cansada sota les seves celles dibuixades i les parpelles pintades amb lila, es vol jubilar, encara no pot. Per davant del seu forn passa cada dia algun centenar de persones que van a treballar o en tornen, ben d'hora. Visc en un barri que treballa, que cria, que corre, que li falta temps per ser-hi. Que crida, que canta, que viu encara a les onze de la nit. Conviuen aquí la racialització, la migració i la diversitat. Una gamma de colors de pell i de colors de roba que mai havia viscut de manera quotidiana, vivia en una bombolla de barri blanc de cases grans. Mentre en barris treballadors convivim cadascú amb la seva circumstància però sabent que els nostres veïns no ho tenen millor que nosaltres, a dalt, a les bombolles superiors, impossibles de petar, decid

Pàgina d'esbossos IV | Exposició Més que te

49. Fa calor de llibre gruixut. 32. L’oblit és un petó d’agost abandonat sota la sorra. pell de gallina 25. Hem anat a dir-li a l’horitzó que l’hem trobat a faltar. 34. - Com em vas trobar? - Perdent-me 81. Que la vida és una i el poema és curt. 77. I si agafem el món i el girem fins a canviar-li el nom? 29. La vida és la festa sorpresa que t’organitza el destí. òvul-corona mortuòria-úter. MORT.

Las ciudades invisibles de Italo Calvino. Ersilia y Valdrada.

Ersilia Valdrada Trabajo de la asignatura de proyectos en la Escuela Illa, de Sabadell. Cuando la profesora devuelva los trabajos les tomaré fotos con diferente iluminación para jugar con las sombras de los edificios.