De què fer amb el plor d'una criatura - Recta final 1/5

Aquest estiu ha estat el primer de la meva vida que visc en un pis amb pati de llums i vora 30 pisos veïns. A finals de maig ja començàvem a dormir amb les finestres obertes, esperant una mica d'aire. He experimentat per primera vegada la màgia i l'encant de sentir, olorar i viure les experiències de les persones amb qui compartim llums. Un despertador que ha sonat cada dia entre les set i les vuit del matí sense parar durant un mes, els crits d'una parella que no s'avenen i que més valdria que se separés, també les olors de ceba, patata i truita, i allet, i plats condimentats amb espècies i... també plors. Uns plors molt concrets. Devia ser al juny, que ja ficats al llit cap a les deu-onze de la nit sentíem plorar una criatura. Probablement de més de sis mesos, i de no més de dos anys. Plorava, plorava, plorava, s'esgargamellava i continuava plorant. Amb un so que percudia també les nostres orelles i les meves entranyes. I una dona, suposarem que la mare, que de tant en tant, a aquestes hores de la nit, li cridava enfadada que callés, li deia que prou, que ja era suficient. Com si una criatura pogués decidir tenir o no la por i la inseguretat que porten la nit, el silenci, la foscor, la quietud. Al cap d'una hora de desesperació la criatura, finalment callava. S'adormia de cansament, de l'esquinçament, amb la pujada de cortisol. A vegades, sovint, a l'acabar el primer cicle de son es tornava a despertar, i hi tornava. Cap a les dues, o les tres. Us prometo que si hagués sabut en quin edifici i en quin pis vivia aquella família els hauria buscat la bústia per deixar-hi el llibre sobre son infantil, sense llàgrimes i amb molts braços, de referència. Aquelles nits jo em posava uns auriculars i un audiollibre per no sentir-la. No tant per adormir-me, sinó pel dolor que em provocava imaginar-me aquella nena, en la meva imaginació sempre l'he vist com una nena, i no poder fer res per acabar amb el seu patiment. Em figurava la mare permetent que la seva filla patís d'aquella manera, sense saber que les criatures triguen un cert temps a dormir com dormim els adults, que fins a certa edat no s'aprèn, sinó que el cos, simplement, encara no pot fer-ho. Podria enredar-me a parlar de com el sistema no ens ajuda en això. Volen que siguem mares, que ho siguem ja, que tornem de seguida a treballar i fresques com una rosa. Com no s'ha de desesperar una mare, i també el pare, perquè la criatura dormi les mateixes hores que ella? Els adults d'ara som els nens i les nenes que vam patir aleshores i molts, fins que no ens hem trobat sent mares i pares, no haviem conegut res més.

 

Foto de Leah Kelley: https://www.pexels.com/ca-es/foto/peus-llit-dormitori-casa-2790347/

Foto de Leah Kelley: https://www.pexels.com/ca-es/foto/peus-llit-dormitori-casa-2790347/