Antela Brothers, tercera part

 

 

Un fragment de la seva història en quatre parts.

TERCERA

El naixement de l'Aquil·les va ser completament diferent del de la seva germana. A les 37 setmanes clavades i després d'un part que es va allargar 48 hores, treia per fi el cap amb un plor desfermat en un quiròfan fred de l'hospital. El plor estrident i percussiu, no va parar fins que va començar a menjar sòlids. No era que no l'alimentessin prou, al contrari, dels pits de la Montserrat sempre en va sortir tota la llet que el cosset del nen demanava, i mamava, i mamava i mamava, però mai quedava saciat. Es va passar els seus primers tres mesos abraçat a la mare, que tenia l'esquena i els braços destrossats tot i provar totes les postures hagudes i per haver. Els tres restants, per la salut mental de la Montserrat, van introduir a la seva vida la llet de biberó, que alternaven amb la materna per tal de donar-li temps i espai a l'esgotada mare.

A vegades aconseguien, tots quatre, una mica repòs amb l'oferta de distraccions amb alguna joguina, un passeig, una migdiada, un trajecte en cotxe, però durava poc. Una hora com a molt. Passat aquest temps l'Aquil·les se'n recordava de la seva pena i arrencava de nou el plor. L'Abigail havia aconseguit adaptar-se a aquest entorn sorollós i continuava amb els seus projectes, concentrada, però hauria agraït una mica de pau de tant en tant.

Com amb la nena, sabien que allò no era normal, i dos mesos després ja van seguir el mateix recorregut que amb ella. Equips de neuròlegs, psicòlegs i pediatres se'l van mirar de dalt a baix, no tenia res fora del normal, ni tan sols un mal de panxa. Van arribar a la conclusió que en principi, fins que res digués el contrari, ja que amb tan poc temps no es podia assegurar res del tot, que l'Aquil·les era un nen sa i neurotípic. Simplement, tenia la gana i l'angoixa dins i encara li faltava un temps per aprendre a gestionar-les.

Una mica passats els sis mesos, el van asseure a la seva trona. Li van plantar un tros de carabassa bullida davant. De seguida va saber què havia de fer. Com amb tot, només calia endur-s'ho a la boca. Va intentar agafar aquella cosa taronja amb la mà, però se li va desintegrar entre els dits. La seva cara es va il·luminar quan els ulls es van obrir amb la sorpresa. Es va endur la mà a la boca amb curiositat. Aquell gust dolç i cremós li va despertar un sentiment a dins que fins ara no havia conegut, la satisfacció. Va continuar llepant-se la mà i escurant la safata fins que no va quedar rastre de carabassa, havent acabat va mirar el pare, que encara no podia pair el que acabava de veure, i va deixar anar un so amb la boca que es podia entendre clarament com un «més!». Va repetir encara tres vegades, davant la seva mare, que no s'ho podia creure, i la seva germana, que el va ajudar a baixar al terra de la sala. Un cop a baix li van veure a la mirada una calma que mai havien vist abans. Aquell gust i aquella textura l'havien saciat.

Les següents dues hores l’Aquil·les va anar fent sense rastre d’angoixa i amb una calma demostrable. Havia deixat de plorar. Cridava l’atenció de la resta sense estridències, amb serenor. Van tenir tres mesos de descans. Va ser el final dels plors intermitents i constants, no la fi del soroll. Amb la capacitat de desplaçar-se va arribar l’inici dels experiments sonors.