Antela Brothers, quarta part

 

 

Un fragment de la seva història en quatre parts.

QUARTA

Ara que havia deixat de plorar tant, l'Aquil·les reconduïa les seves energies en altres coses. Havia començat a desplaçar-se i al cap de poc ja gatejava silenciós com un gat, i també a picar-ho tot amb qualsevol cosa que tingués a l'abast per descobrir quin so produïa. La peça de fusta amb la pota de la taula. La cullereta de plata i l'olleta de la cuineta, la seva mà dreta amb la seva mà esquerra, el nas del seu gos de peluix amb l'alumini de la finestra, el llibre d'animals de la granja amb el cap de la seva germana, que concentrada, observava el caminet de bales que portava tota la tarda preparant.

El cap de l'Abigail era objecte l'objecte dels experiments de l'Aquil·les. Plats, gots, peluixos, xilofons, caixetes metàl·liques, la pandereta, un coixí, qualsevol objecte podia anar a parar al seu cap. El que més li agrada escoltar era el crit furiós de la seva estimada germana. Ella ja ho sabia, «és petit, no sap que fa mal, és una etapa, li passarà, paciència, li dius que no vols i ho acabarà entenent, tu ets la gran, tu ets la gran, tu ets la gran».

Doncs estava farta de ser la gran, i estava farta del rebombori. Volia tornar a tenir temps per estar tranquil·la i concentrada de manera plaent, no alerta. Ella no ho podia dir amb aquestes paraules, però els seus pares ho sabien veure. Tot i això, van continuar amb la mateixa estratègia. Quan l'Aquil·les feia sonar un objecte amb el crani de l'Abigail s'hi acostaven suaument i li deien per enèsima vegada que allò no es feia, que l'Abigail tenia mal. Ella, davant d'això, va decidir passar a l'acció. Si no podia amb el seu enemic, s'uniria a ell. Va agafar la caixa del memory de flors, fruites i verdures.

El tenia a l'abast, preparat al seu costat. Quan va sentir que el seu germà se li acostava per darrere mentre ella traspassava líquids va deixar a poc a poc els estris a terra. Abans que hi pogués arribar, ella ja li havia picat quatre cops al cap amb el cantó de la caixa, amb força i amb una certa quantitat de ràbia. S'esperava un plor agut i instantani, un crit, una fugida, una mirada de sorpresa, potser por, i no. L'Aquil·les es va quedar un segon parat, sorprès i encuriosit. Els sons emesos havien sigut secs i buits. El so de les fitxes remogudes fregant i picant entre si també li havien cridat l'atenció. La sensació d'aquests rebotant dins el seu cap era nova. L'expressió era interrogant. Després d’uns segons més de silenci, va fer una riallada forta i clara. Es va mirar la seva germana dient-li, ara clarament, «més».

Tenien sis i un any, i era el primer dels infinits experiments sonors que els farien ser la llegenda que coneixem avui en dia.