Un quart d'onze de la nit. El meu cansament i la meva impaciència són aguts. Acabem de sopar a la plaça, envoltats d'una xerrada animada de gent que només ve aquí per aquesta petita i discreta festa major. Un grup d'havaneres amb acordió, guitarra, baix i tres veus desafinades puja dalt d'un escenari construït en un costat de la carretera que passa per un petit poble. Els llums podrien provocar epilèpsia a qualsevol.
La nit és jove, però el públic no, la mitjana d'edat no baixa de setanta. Hi ha criatures que corren, algunes dormen en pau als pits de la mare. L'assistència d'unes cent persones està dividida. Alguns no escolten, xerren animadament, i altres fan silenci mirant-s'ho amb la mirada concentrada o perduda, sigui com sigui tothom aplaudeix a l'acabar les cançons. Jo inclosa, fastiguejada sí, i educada.
Després d'ells ve un DJ i l'unigènit, ara profundament adormit entre els meus braços, ha demanat que el despertem tant sí com no per veure'l. Espero mentre el meu cos brama per tornar al llit. Un tracte és un tracte.
Presenten La gavina, de Marina Rossell. El desafinant principal s'hi esforça, però no pot evitar l'esfondrament de l'himne. L'acordionista compleix, el baix acompanya i viceversa. Comuniquen el descans. Les meves orelles sagnen fa estona. Si us plau, que no tornin.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltíssimes gràcies per comentar! Aprecio sincerament el teu temps i les teves paraules i la teva intenció.