SEGONA
La
manera de néixer de l'Abigail va ser definitòria de la seva
personalitat. Era una nena tranquil·la i, ja amb quatre anys, no
s'immutava davant la pressa i l'afany dels adults que l'envoltaven.
La pressió li passava per sobre i li relliscava. Havia gatejat a
l'any, caminat quan tenia divuit mesos, construït frases senceres
amb dos anys i mig i deixat el bolquer un any i tres mesos més tard,
impertèrrita davant la insistència de l'escola, lloc on els
bolquers eren una cosa que devia ser tan terrible com la bomba
atòmica.
Als quatre i mig, però, ja sorprenia preparant
ella tota sola una llarga fila de fitxes de dòmino per després
mirar atentament com queien una darrera l'altra empenyent la primera.
Era capaç de concentrar-se durant dues hores, o més, per tal
d'aconseguir acabar, ara i aquí, el seu projecte. Ho provava una
vegada darrere l'altra i anotava mentalment en quins punts podia
millorar l'execució per tal que les fitxes caiguessin com ella
volia. Quan ho tenia tot clar, avisava els seus pares per què ho
veiessin, que anaven mirant meravellats una rere l'altra les fites de
la seva filla de menys de cinc anys.
La Montserrat i el David
gaudien d'una tranquil·litat que moltes parelles voldrien. Ells
atents, llegits i informats, no havien passat per alt que el seu
comportament no era el més habitual entre la canalla, així que la
van fer mirar de dalt a baix pels departaments de psicologia,
neurologia i pediatria del mateix hospital on va néixer i van
determinar que l'Abigail era una nena sana i neurotípica. Ni rastre
de síndromes ni trastorns mentals. Simplement, era una nena que
tenia la calma dins i era capaç de concentrar-se molt. Havien
tingut, ai las, una nena trampa.
Confiats, aliens al
canvi de paradigma que els esperava, quatre anys i sis mesos després
de l'arribada de l'Abigail, apareixia al món l'Aquil·les Álvarez
Antela.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltíssimes gràcies per comentar! Aprecio sincerament el teu temps i les teves paraules i la teva intenció.