Antela Brothers, primera part

 

Un fragment de la seva història en quatre parts.

PRIMERA

L’Abigail Álvarez Antela va néixer en un dia que ningú esperava. Els metges havien jurat i perjurat que naixeria quan complís les quaranta setmanes. A les quaranta setmanes més un dia encara no havien sumat ningú més a la família a qui poguessin tocar la pell. Ser-hi hi era. La panxa de la seva mare, rotunda, present i en moviment denotava que allà seguia la nena i que allà estava tan a gust. La mare, Montserrat, ferma o tossuda, segons amb qui parlessis, havia après llegint un tal Michel Odent que el part no tenia per què ser quan els metges preveiessin, si no quan el nadó decidís i estigués preparat. Així que, en complicitat amb el seu marit David, s’havia mantingut ferma i decidida, avançada al seu temps, davant del ginecòleg i les llevadores de la clínica privada.

Va aconseguir convèncer tothom, en un torneig per veure qui de tots era el més pesat, perquè la deixessin fer tranquil·lament a ella i l’Abigail. Es va comprometre amb l’equip que la seguia a observar cada dos dies l’estat de la nena dins la pell de la mare. Mentre la placenta continués sana, la criatura en moviment i el seu cor en forma, la Montserrat i l’Abigail podien anar fent. Com més dies passaven més l’avisaven que, per estadística, aquella nena acabaria sent massa gran i seria impossible de parir, que al pas que anava acabaria fent sis quilos que l’estriparien de dalt a baix. Però ella i en David restaven inamovibles i decidits, la nena naixeria quan ella ho volgués.

Tota la planta d'obstetrícia estava sorpresa. Mai a la història d’aquella clínica privada s’havia permès que una dona passés de les quaranta-una setmanes de gestació. Alguna, també lectora del Dr. Odent però amb menys suport, havia intentat que li donessin una mica més de marge quan a les quaranta més tres dies no hi havia senyals de part, però de seguida, amb una mica de persuasió i amenaces de mort del fill i una bona dosi de culpabilitat, aconseguien que la dona finalment abaixés la guàrdia per pur terror. El divendres següent a les cinc de la tarda, la mare ja tenia el seu nadó en braços i el doctor, embutxacant-se els imports de les intervencions realitzades, ja podia enfilar amb el seu cotxe cap a la seva caseta de 300 m2 amb vistes luxoses sobre el seu humil vaixell aparcat a la caleta de pedres amagada de l’Escala.

Així que la Montserrat i el David, contra vents i marees i signant tot de documents hostils que els recordaven que si la nena o la mare morien l’hospital no se'n responsabilitzaria, continuaven ferms en la seva decisió.

Mentrestant, a obstetrícia es passaven el dia amb els ulls com taronges. Ells també esperaven. Mai ningú havia vist en aquella clínica què podia passar amb un embaràs i un naixement passades les setmanes de rigor. L’expectació no es podia palpar, es podia sentir i escoltar. Als passadissos ja no es criticava res més, i per una vegada, tothom estava d’acord en una mateixa cosa. Aquella parella, no hi tocava.

Empenyent els dies i veient la nana feliç a les ecografies i monitors, van arribar a les quaranta-dues setmanes clavades. La Montserrat, convençuda del que feia, però ja farta d’estar embarassada, caminava tot el dia per animar la nena a baixar i per enèsima vegada es posava tontorrona amb el seu marit que es posava tontorrón i una mica més, i rebia amb esperança la dosi de prostaglandina natural que, deien, havia de col·laborar en el desencadenament del part.

Així, sentint-se preparada i bressolada, amb el permís dels seus pulmons, un dia les nou del vespre l’Abigail començava el seu camí.

La Montserrat i el David, coneixent el pa que s’hi donava, van esperar a casa comptant i respirant contraccions i quan la partera ja no se sentia còmoda enlloc, van enfilar cap a l’hospital.

L’Abigail naixia, finalment, a les cinc del matí del dilluns 13 de desembre, a les quaranta-dues setmanes i sis dies, a la recepció d’urgències de l’hospital, amb una llevadora que només havia tingut temps de dir que ja se li veia el cap. Era un goig de veure l’atònita mirada de doctores, infermeres i auxiliars coneixedors de la història. Esperaven un nadó mastodòntic de sis quilos i mig i un torrent de sang emergent a traves de la vagina de la Montserrat, corredisses per intervencions d’urgències, una incubadora per la nena, una anèmia colossal per la mare, drames i plors, uns «ja us ho dèiem, us heu arriscat massa, això no podia acabar bé». La nena havia pesat uns fàcils 3 quilos 540 grams i respirava sense plorar, tranquil·la. La mare, esgotada però feliçment xutada d’oxitocina i amb la nena ja mamant al seu pit, es va aixecar amb poca ajuda per enfilar-se a la camilla que la duria, finalment, a la sala d’urgències per acabar d’assegurar que, sense cap mena de dubte, tot havia anat perfectament bé.