Likes i comments i saves i stories i reels que acaben aquí.

Aquest és un escrit automàtic sense pretensió de res.

Una nota d’adéu al temps perdut, a la ostentació i al gran germà.

M’has robat temps sense parar des de fa 11 anys, 5 mesos i 29 dies. Una relació al principi sana, juganera i agradable que amb els anys s’ha anat degradant. Hem seguit junts, no sense un amor odi creixent en els últims temps. Jo volia invertir-te menys temps, i tu l’únic que vols és que em quedi més i més i més, camuflat entre receptes, somriures, jocs, bromes, vides magnífiques, aprenentatges valuosos i alguna amistat. Entre mig de tot això, productes, productes, productes, un aparador infinit dins la meva butxaca.

I des del 2015 que vols vendre’m merda i meravelles, tot el dia. Així que des d’aleshores han passat 8 anys en el que pocs dies no he estat bombardejada d’anuncis, d’objectius, com a bon producte que soc jo mateixa per totes aquestes empreses que paguen per arribar a mi.

I tot el dia estic enganxada a tu, presa de l'addicció de saber què està passant ara, del cervell apagant-se, d’absentar-me de mi i desaparèixer aquí dins.

Fa 11 anys, 5 mesos i 29 dies. Fa més anys que estic amb tu que amb el meu company. Fa més anys que tinc el meu perfil que el meu fill.

Em gastes el temps i em desgastes a mi. No vull formar més part d’això.

I tot i així encara no m’atreveixo a tallar del tot.

Aquest dissabte, dia del meu aniversari, deixaré els meu dos perfils amagats i introbables. Espero mantenir-los així almenys un any.

I sóc conscient que quan una porta es tanca s’obre una finestra. Addiccions a xarxes n’hi ha a patades… Trobaré la manera d’erradicar YouTube de la meva butxaca, també.

Temps al temps.

De moment m’esfumo d’aquí. Qui em vulgui trobar ja ho farà.

Em prioritzo. Em recupero a mi. Al meu temps. La meva son. La meva creativitat. La meva calma. La meva pau. La meva estima.

Foto de David Bartus via Pexels: https://www.pexels.com/ca-es/foto/fusta-llum-art-fosc-366791/