Qui sóc?

El text sense sarifa i en cursiva de més avall és del 2014 i sembla que aleshores em pensava que m'estava trobant.*

Bueno, doncs no. Si alguna cosa he après els últims vuit anys és que faci el que faci sempre m'estaré buscant perquè mai som la mateixa persona. Potser és que no cal buscar-se, ja ens tenim.

En tot cas, després de molts anys i molta teràpia (feu teràpia, si podeu), aquí em trobo al gener de 2022, traient la pols al meu blog, per tenir, per fi, un racó meu de cara al món.

Sóc rubinenca orgullosa, terdashian, culturalment dispersa. Tinc creences que no em fan qui sóc, per tant sé que puc estar tranquil·la si em cal canviar-les, perquè no em perdré.

El que sí que sé que estic trobant, és un estil.

I en això estic.

Recercant.


* No l'esborro per deixar-lo com un arxiu de les persones que he sigut, i perquè em sembla molt tendre el que pensava la Yasmina d'aleshores.

Em dic Yasmina Capó i sóc de la collita del 87.

Sóc una mica de tenir el cul inquiet i vaig trigar molt a decidir què estudiar. Quan ho vaig haver decidit, m'en vaig anar a viure un any a Lió, França. Al tornar, l'any 2010, vaig començar el Cicle Formatiu de Grau Superior d'Il·lustració a l'Escola Illa de Sabadell, i vaig acabar al juny de 2012. Ara, a les portes del 2014, em trobo en una constant recerca de mi mateixa.

Durant aquests anys he après sobretot a expressar-me amb el dibuix i, a força de provar i equivocar-me, a dibuixar i fer servir les tècniques que ens van anar ensenyant a l'escola. Encara em queda molt per aprendre i experimentar, i ho seguiré fent durant molt de temps!

Ara mateix estic en uns quants projectes que em tenen activa i amb ganes de seguir en aquest camí que ara em trobo.

En els temps que ara corren en que la societat té por, està trista, està alerta, està infeliç, perquè amb el temps ens han imposat una cultura de la por, del terror, de la tristor i la grisor, en que cada vegada ens retallen més en les coses que ens fan estar bé i ens enganxen més la infelicitat al cos. En aquests temps que tot ho veiem negre, sempre intento trobar notes de color que pugui transmetre, explicar, amb un color, un traç, una cançó.

Espero, igual que fan amb mi músics, artistes, escriptors, actors, dissenyadors, que amb les meves il·lustracions algú pugui trobar un racó per trobar una mica de llum i no deixar-se ensorrar per aquestes lloses que ens soterren i ens governen.

Que no decaiguin els somriures!!

Comentaris