yasmina capó

Il·lustracions circulars.

2012-01-31T18:43:00.002+01:00

Illustrator.

Llapis, tinta i anilina.

Feina de projectes en que en el plaç de quatre dies havíem d'entregar dues il·lustracions circulars de 10 cm de diàmetre. Una havia de representar una inauguració d'una exposició i l'altra un vagó de metro ple a les 8 del matí.

Sèrie de gravats. Cançons. El gran salt.

2012-01-29T19:07:00.000+01:00

Segon gravat de la sèrie de cançons, fet durant el mes d'octubre.

Tècnica: Linografia
Material planxa: Linòleum
Realitzat amb dues planxes.

La cançó en que em vaig basar és El gran salt de Manel.

Aquesta és la cançó:

El Gran Salt by Manel on Grooveshark

I la lletra:

He fet un salt, un salt estrany
que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc,
i a dins tu i jo i el meu gran salt.
Teníem por mirant a baix,
teníem por i ens hem quedat
mig abraçats, sentint el salt
regalimant-me entre les mans.

Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt!”;
les mares diuen als infants
“no us apropeu, que ha fet un salt!”.
Érem tu i jo amb el món a part
i ara és el món que ens salvarà
entre les runes d’aquest salt,
que érem tu i jo i ja no ho som tant.

Que això nens cau, que això nens cau!
Crido el teu nom entre el fum blanc.
“Agafa’t fort i, si pots, cau
amb els dos peus i en un lloc pla”.
I mereixíem un comiat
més digne de ser recordat
i no aquest veure’ns destrossats
per la força de la gravetat.

Tu, saltador que saltes salts!
Tu, grimpador professional!
Tu, amic per sempre ambulant
que et defineixes pels teus salts!

Que fàcil tot! Que bé que estàs!
En els teus ulls il·luminats
ja s’intueix la immensitat
de tot un món al teu abast.

La nit caurà, la nit caurà,
la nit caurà i desplegaràs
un somni dolç i atrotinat
dels saltadors que salten salts.

I fins demà, i fins demà,
i, a fora, hi bufa un vent tan suau,
i el saltador s’adormirà
fent cara de res,
fent cara de salt.

Sèrie de gravats. Cançons. Lladre de cors, lladre de versos.

2012-01-26T00:16:00.003+01:00

A l'assignatura de gravat ens van fer triar a cadascú un tema sobre el qual han de tractar tots els gravats que estem fent durant tot el curs. Jo vaig escollir basar els meus gravats en cançons que m'agraden.

Aquí teniu el primer que vaig fer, entre el setembre i l'octubre, a poc a poc aniré penjant la resta, també.

Tècnica: Linografía
Material de la planxa: Linolèum

La cançó en que està basat el gravat és Lladre de cors, lladre de versos, d'Anna Roig i l'Ombre de ton chien.

(encara no tinc un escaner prou gran per un DinA3)

Us poso també la cançó en la qual em vaig inspirar:

Lladre De Cors, Lladre De Versos by Anna Roig I L'Ombre De Ton Chien on Grooveshark

I la lletra:

Conec el teu antifaç,
Distingeixo els teus passos,
Reconec l'olor que fas
I els teus moviments fugaços.
Molt ràpid intueixo
Que et dec tornar a tenir al cap
Quan altre cop et penso
A tu, i al meu cor robat.

Envaeixes el meu cap
Provocant malentesos
Que només sé solucionar
Escrivint-te aquests versos.
I això és com si em robessis
Tota la inspiració.
És com si m'obliguessis
A fer-te una cançó.

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És perquè et dediqui cançons
Que passes dissimulant
Per tot allò que penso?

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És per fer-te teves les cançons
Que véns sempre a treure el cap
Pels pensaments més intensos?

Envaeixes el meu cap
Provocant malentesos
Que només sé solucionar
Escrivint-te aquests versos.
I això és com si em robessis
Tota la inspiració.
És com si m'obliguessis
A fer-te una cançó.

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És perquè et dediqui cançons
Que passes dissimulant
Per tot allò que jo penso?

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És per fer-te teves les cançons
Que véns sempre a treure el cap
Pels pensaments més intensos?

Lladre que em vas robar el cor
I no te'l vas estimar,
Lladre que em vas robar el cor
Per deixar-lo abandonat,
Ara que em robes els versos
I em fas fer-te una cançó,
Tapa't si vols les orelles
Quan en sentis el ressò.

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És perquè et dediqui cançons
Que passes dissimulant
Per tot allò que jo penso?

Lladre de cors,
Lladre de versos,
És per fer-te teves les cançons
Que véns sempre a treure el cap
Pels pensaments més intensos?

Ballarins.

2012-01-25T23:52:00.003+01:00

Dibuix a llapis, escanejat i acolorit amb photoshop.

Instruments blaus.

2012-01-15T18:21:00.000+01:00

Dibuix fet primer en llapis i paper, i pintat amb photoshop.

Piano

Guitarra

Mbira

Violí

Clarinet

Timbal

Al mar hi ha cocodrils, de Fabio Geda

2012-01-15T17:30:00.005+01:00

Tècnica: digital en Illustrator.

Il·lustració per l'assignatura de projectes, basat en un fragment del llibre Al mar hi ha cocodrils, de Fabio Geda en motiu del II concurs d'Il·lustració Proa Espais.

"A l’entrada del port hi havia tres remolcs, l’un a sobre de l’altre, com un edifici de tres pisos. Em vaig enfilar al capdamunt i em vaig arrupir per poder entrar per un foradet. De cop i volta un tractor va enganxar aquell edifici. Em vaig aguantar la respiració. L’edifici es va moure i va entrar dins del vaixell. Al cap d’una hora els portalons del vaixell mercant es van tancar. Jo estava content com unes pasqües, ho juro. Boig d’alegria com no t’ho pots imaginar. Hauria volgut cridar, però no era el cas. I a més estava tot fosc i no sabia cap on anava, i no tenia res per beure ni menjar, de manera que de seguida em vaig calmar i vaig comprendre que abans de poder dir que ho havia aconseguit era millor aconseguir-ho del tot."

Metro a les vuit del matí.

2012-01-11T20:14:00.002+01:00

Projecte de l'escola en procés.

Il·lustració circular de diàmetre 10 cm.

Metro a les 8 del matí.

AND SICK, AND TIRED.

2012-01-05T16:14:00.004+01:00

Quan porto massa dies fent un exercici interminable

em va bé fer un dibuix que pugui acabar en un moment,

per relaxar una mica les neurones,

i deixar-se anar i descarregar.

Tot va bé.

Ballant.

2011-12-12T15:49:00.002+01:00

De tant en tant dibuixar perquè sí, no per feines de l'escola. Provant amb diferents tonalitats.
El dibuix inicial, fet amb paper i boli i la resta amb Illustrator.

Atelier Vostok a l'Escola Illa de Sabadell

2011-12-01T21:22:00.002+01:00

Del 14 al 16 de novembre els alumnes d'Il·lustració de l'escola Illa vam fer un taller experimental impartit per l'Atelier Vostok, d'Alexis Rom i Claude Marzotto. Durant tres dies amb la Claude i una visita de l'Alexis per explicar-nos la feina del taller, vam fer unes "planxes transformers". Amb una planxa de goma vam anar gravant i estampant tot el que anavem fent, una planxa perduda que explica una història. Ells ho expliquen millor:

El taller proposa explorar la tècnica del gravat com un procés de transformació. Mentre que es treballa amb una planxa, la imatge va canviant i apareixent a poc a poc. En aquest procés, cada etapa del treball modifica les precedents de manera irreversible, fins que ja que no és possible esborrar. Finalment només queda a la planxa la imatge definitiva, però les proves d'estampació intermèdies conserven la memòria del recorregut. El taller planteja un experiment gràfic sense marxa enrere, on el procés del gravat es desenvolupa com un conte i les proves d'estampació es converteixen en fotogrames d'una pel·lícula.

Per mi va ser interessant no tenir idea en cap moment de com acabaria el procés. He fet un gif amb el resultat final de la segona planxa que vam fer, que el podeu veure a sota. He trobat curiós també veure que hi ha dues històries a la vegada, la de l'ésser canviant i la de les dues estrelles que es persegueixen i no s'acaben de trobar.

Per més informació: http://www.illaillu.blogspot.com/2011/11/latelier-vostok-aterra-lescola-illa-per.html

Per alguna raó que se m'escapa el gif no es mou,

però si l'obriu en una altra pestanya sí que ho farà. :)

Un altre alumne de l'escola, company de classe que també té el seu gif el Carlos Gea: http://carlos-gea.blogspot.com/2011/11/atelier-vostok.html

Pràctiques per Didacticolite.com

2011-10-22T22:30:00.000+02:00

Al juny unes quantes alumnes de l'escola vam començar unes pràctiques per Didacticolite.com supervisades per dos dels nostres professors i la Teresa Creus, del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les pràctiques consistien en realitzar unes il·lustracions que serviran per ser projectades a les escoles, contes, animacions, tires il·lustrades, imatges de situacions (tipus les parts d'una casa o les estacions de l'any). Aquestes imatges serviran perquè els i les alumnes llegeixin i/o puguin comentar les imatges amb la resta de companys i amb el suport del professorat.

El contingut serà presentat a la pàgina web del projecte i les escoles que hi estiguin interessades podran comprar els arxius per usar-los a l'aula.

En el meu cas vaig proposar d'il·lustrar un text meu i a la Teresa, un cop llegit, li va semblar bona idea. Aquí us en mostro un parell de fragments.

Ètnies.

2011-10-18T18:03:00.002+02:00

Treball per l'assignatura de projectes. Es tractava de fer dues il·lustracions pensades pel fanzine Conte que cada mes proposa un tema sobre el qual il·lustradors i il·lustradores s'han d'inspirar per enviar un dibuix.
El mes de novembre tractarà sobre les ètnies.

La primera és una dona girafa, de la tribu Kayan, a Birmania i la segona és sobre el genocidi dels tutsis per part del govern des hutus a Rwanda i està inspirada en la pel·licula Hotel Rwanda (2004) de Terry George.

Monotips i transfers, experimentant a classe de tècniques.

2011-10-10T20:02:00.000+02:00

Són experiments de l'assignatura de tècniques d'il·lustració. Estan fets amb transfers i monotips. Que què són transfers i monotips?

Un transfer, tal com el seu nom indica, és una transferència. Es realitza agafant una imatge, que haurem fotocopiat (sobretot fotocopiat, una impressió d'impresora no funciona), o treta d'una revista de paper de qualitat baixa (com seria el Magazine, o el Dominical) o un diari.

Un cop tenim la imatge triada, i tenim un paper mitjanament gros, col·locarem la imatge contra el full (és a dir, que la imatge que ens interessa ha de quedar de cara a baix), i amb un drap empapat en disolvent fregarem el full de la foto ben fort per tal que la imatge quedi transferida. Un cop sec hi podem pintar a sobre amb la tècnica que volguem.

Aquesta tècnica és interessant per la textura que deixa.

Un monotip consisteix en triar una imatge i col·locar-la sota d'un paper acetat (els de les tapes transparents d'enquadernar treballs), o un vidre, o qualsevol superfície dura que no sigui absorvent. Un cop ho tenim, amb pintura o tinta oliosa pintarem sobre la superfície el que ens interessa de la foto i ho estamparem sobre un full.

També es pot fer sobre fusta, o sobre planxes metal·liques, en aquest cas es faria el dibuix directament sobre la superfície sense calcar.

Una altra manera de fer un monotip és posant tota una capa de pintura en una cara de l'acetat, deixar-la assecar una mica i posar-la contra el paper. Aleshores posem la foto que ens interessa sobre la cara de l'acetat que queda sense pintura i amb un llapis o la punta dura del pinzell resseguim

Aquesta tècnica és interessant pel poc control que tenim sobre el resultat que sortirà. Si volguessim fer una il·lustració detallada no seria la tècnica més adequada.

En les imatges us ensenyo els meus resultats i al final la foto a partir de la qual han sortit totes.

Amb un coll alt.

2011-09-14T18:10:00.000+02:00

Està arribant el fred.

Els colls alts.

Les fulles seques.

Els cels grisos.

I els núvols tristos.

Dibuix fet a partir d'una foto de la cantant Regina Spektor.

Waiting for

2011-07-11T22:11:00.001+02:00

Hace días que la impaciencia por ver la carita de Jana se incrementa. Eva y Oriol ya han salido de cuentas...

Janaaaaaaaaaa, no triguis gaire més, que et volem conèixer!

Programa del mes de la dona de Rubí

2011-07-07T11:00:00.000+02:00

Fins avui no m'he adonat que no vaig publicar aquí la meva primera feina!

La Regidoria de la Dona de Rubí va veure un dibuix meu i els va agradar i van decidir que seria la imatge del programa del mes de la dona d'enguany.

No cal dir que em va fer una il·lusió molt gran perquè és la meva primera feina i el context no podia ser millor. No sempre es tindrà la difusió que dóna un acte d’un ajuntament!

Com vaig explicar a la roda de premsa, amb aquest dibuix volia transmetre la pau interior i la seguretat que sent aquesta dona, que amb els ulls tancats es mostra confiada, sense por i al mateix temps molt somniadora.

Vull agrair la Regidoria de la Dona per l’oportunitat que em va donar.

Cabra Verde.

2011-07-06T11:31:00.001+02:00

Postal de recuerdo de San Juan que hice para los amigos con quien celebré la verbena.

La hice a partir de una foto propia, con Illustrator y Photoshop.

Trencadissa, el procés.

2011-06-14T16:59:00.000+02:00

Petits detalls del procés de Trencadissa, el quadre que vaig fer per la exposició que vam fer els alumnes de 1r d'Il·lustració de l'escola Illa, al Prat.

Concurs de Cartells de Festa Major 2011

2011-06-13T22:47:00.000+02:00

Aquest és el cartell que vaig portar al concurs de Festa Major 2011 de Rubí i treball per l'assignatura de projectes a l'escola. El cartell guanyador ha estat un altre però el meu estarà exposat a l’Oficina de Festa Major de la plaça Pearson, on es podrà veure del 8 de juny al 3 de juliol amb d'altres cartells seleccionats pel jurat del concurs. Podeu veure el cartell de l'Araceli Plata aquí.

Miranda

2011-06-03T19:07:00.003+02:00

Las ciudades invisibles de Italo Calvino. Ersilia y Valdrada.

2011-05-27T02:34:00.002+02:00

Ersilia

Valdrada

Trabajo de la asignatura de proyectos en la Escuela Illa, de Sabadell. Cuando la profesora devuelva los trabajos les tomaré fotos con diferente iluminación para jugar con las sombras de los edificios.

Robert et Vivianne

2011-04-17T16:55:00.001+02:00

old boy, young men

2011-02-03T18:05:00.000+01:00

Day and night, city and town.

2011-02-02T21:14:00.000+01:00

women

2011-01-29T23:08:00.002+01:00

Esther Greenwood

2011-01-29T20:52:00.000+01:00

I was doodeling with my ink and that just came out. The bell came at the end. And then I felt like it was Esther Greenwood from Sylvia Plath's The bell jarr.

Just in her bell not knowing at all how to come out from that prison that trapped her for years.

The bell jarr is one of my favourite books. Or maybe not one of my favourites, but one of the most touching ever. Maybe I felt like her at one time...

It's time to try defying gravity

2011-01-19T21:59:00.000+01:00

Exercici de trames per Tècniques Gràfiques Industrials.

Trencadissa

2011-01-02T12:57:00.002+01:00

blurred

2010-11-16T19:33:00.000+01:00

Nuni, 22 years old

2010-10-31T16:18:00.002+01:00

summer will come again

2010-10-31T15:51:00.002+01:00

the cat elegance

2010-10-17T16:18:00.000+02:00

els amics de les arts

2010-09-06T19:08:00.002+02:00

august

2010-08-24T17:12:00.003+02:00

4L

2010-05-29T17:39:00.002+02:00

everyone of us is an island

2010-05-11T09:17:00.002+02:00

balloons

2010-03-25T16:50:00.000+01:00

tenderness

2010-03-12T18:49:00.001+01:00

pink

2010-03-11T14:45:00.000+01:00

somewhere between happiness and darkness

cups

2010-02-23T11:34:00.000+01:00

the little beauty of the usual life

lights, camera, action!

2010-02-22T14:37:00.000+01:00

july the 11, el canto del loco

hi!

2010-02-22T00:22:00.002+01:00

el canto del loco, 11 de juliol de 2009

skycraper 2

2010-02-18T14:11:00.000+01:00

sky and the covert of cement cold earth are finally the same

flower and cross

2010-02-16T00:45:00.000+01:00

bridge

2010-02-10T00:59:00.000+01:00

To cut, to burn bridges. You try definitely to leave behind what you want to surpass but there is always something that reminds you of it. And you have the simply ways to eliminate that. But when you decide to make it... you do not make it. Because in fact you do not want not even to cut and to burn bridges. Nor closing the doors..

Cortar, quemar puentes. Intentas dejar atrás definitivamente lo que quieres superar pero siempre hay algo que te lo recuerda. Y tienes a tu alcance los medios para eliminar ese algo. Pero cuando te decides a hacerlo... no lo haces. Porque en realidad no quieres ni cortar y quemar puentes. Ni cerrar las puertas...

Passerelle du Collège.Lyon.february2010

perspective

2010-02-08T11:29:00.000+01:00

Another one from the Marathon serie. This one is the "Lyon in perspective" theme. I still don't know what makes me like this photo a lot...

the boot and the espadrille

2010-01-29T13:55:00.001+01:00

durant la mateixa marató que deia ahir,

en un barri on podriem trobar molt bones perspectives,

passejant-hi,

em vaig trobar aquestes dues sabates tan diferents,

abandonades,

sense utilitat,

brutes i soles...

Marathon Fnac Lyon 2009

2010-01-28T15:10:00.003+01:00

Aquesta foto forma par d'una sèrie feta en ocasió d'una marató de fotografía organitzada per la fnac a Lió. Es van proposar tres temes diferents, relacionats amb la ciutat o no, que haviem d'anar trobant, en parelles, al llarg de tot el dia. Aquesta és del tema "Lumière(s)". El tema té a veure amb la ciutat perquè és a Lió que els germans Lumière, inventors del cinema, van viure i enregistar la primera pel·licula de la història (La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lyon, o més ben dit obreres...), i just en aquell moment es celebrava la primera edició del festival de cinema de Lió.
En la foto es veuen els llums d'un aparador d'una joieria i el reflexe de l'edifici del davant.
Aniré posant més fotos dels altres temes i d'aquest perquè d'aquell dia en van sortir moltes i molt diferents!

salt

2010-01-26T15:51:00.003+01:00

(salt is coming!!)

Fa relativament poc vaig descobrir un programa interessant i simpàtic que es diu Photoscape. Estic experimentant amb ell per fer efectes de llum i de color i altres petites tonteries que té el programa. És interessant veure com un dibuix pot canviar d'ambient només posant-li un o altre color.

Sóc rudimentària. Així que de moment a falta d'escànner tiro de la càmera de fotos per passar-los a l'ordinador!! Un dia m'aventuraré a fer servir la taula gràfica del meu germà... Això serà per un altre capítol!!

skyscrapers

2010-01-25T13:12:00.004+01:00

this way

2010-01-25T12:57:00.003+01:00

Absurdidad

2009-07-01T23:37:00.004+02:00

Pienso que piensas que aun quiero estar contigo.

Creo que crees que continuo estando a tus pies.

Imagino que imaginas que si te busco es porque te necesito.

Hay una regla absurda que te rige

que no permite a las personas de tu pasado

continuar vivas en tu presente.

Y de esta manera te pierdes grandes cosas.

Apartas a patadas qualquier posibilidad de comunicación.

Por alguna razón extraña no confias en la posibilidad de poder vivir

los dos en el mismo mundo.

Para mi es natural que las vidas se crucen de vez en cuando.

Y tu te crees que es una situación artificial.

Pero escucha no es tan raro.

No es control,

no es una obsesión,

no es amor.

Ni busco,

ni quiero encontrar.

Es tan simple como no quererte eliminar.

Lo quieras o no, has sido importante.

Quieres borrar todas las huellas del pasado.

Y yo me hago teorias que no van a ningún lado.

Parfois tu est un peu absurd.

2009-07-01T23:34:00.002+02:00

Je pense que tu penses que je veux encore être avec toi.

Je crois que tu crois que je continue à être à tes pieds.

J’imagine que tu imagines que si je te cherche c’est parce que j’ai besoin de toi.

Il y a une règle absurde qui te régit

qui ne permet pas aux personnes de ton passé

de continuer a être vivantes dans ton présent.

Et de cette manière tu perds tellement de choses.

Tu écartes à coups de pied n'importe quelle possibilité de communication.

Pour quelque raison bizarre tu ne confies pas en pouvoir vivre

tous les deux dans le même monde.

Pour moi c’est naturel que les vies se croisent de temps en temps.

Et toi tu penses que c’est une situation artificielle.

Mais écoute ce n’est pas tellement étrange.

Ce n’est pas du control,

ce n’est pas une obsession,

ce n’est pas de l’amour,

c’est simple et désintéressé.

Ni je cherche,

ni je veux trouver.

C’est si simple comme ne pas vouloir t’éliminer.

Tu le veuilles ou pas, tu as été important.

Tu veux effacer toute trace du passé.

Et moi je me fais des théories qui ne vont nulle part.

Los dos patitos.

2009-05-13T19:37:00.002+02:00

Pues había una vez dos patitos que vivían en un estanque.
También había otros animales,
cisnes,
peces de colores,
hasta nenúfares,
pero esos no son animales.

Era un estanque enorme, enorme, enoooooorme.
Un extraño personaje lo había construido.
y tenía una extraña peculiaridad,
cada año que pasaba, era un poco más estrecho.

Como el charco era realmente muy muy grande
los dos patitos tardaron muchos años en encontrarse.

Así que de año en año estaban un poco más cerca,
pero sin llegar a verse.

Cada uno pensaba que los excrementos,
plumas,
y otros reflejos eran de él mismo
y nunca llegaba a imaginar que quizás habría alguien más.

Hasta que un día,
pasados 16 años,
el estanque llegó a ser lo suficientemente pequeño como para juntarse los dos.

Los dos se sorprendieron muchísimo.

Así que empezaron a cuaquear (los patos no hablan).
Descubrieron que tenían mucho en común,
tanto, ¡¡que se hicieron inseparables!!

Y los años siguieron pasando
el charco era cada vez más pequeñito,
y los dos patos ya habían salido más de una vez para probar otros cielos que el reflejado en sus aguas.

Llegó un momento,
cuando hacía 22 años que estaban ahí,
en que de solo cinco patadas y media ya daban la vuelta entera al estanque.
Y esa era una distancia demasiada corta.
Así que decidieron que debían hacer algo.

O el estanque crecía un poco,
o se mudaban.

El estanque les gustaba mucho,
era SU charco.
Con SU agua,
con SUS visitantes
y SU espacio.

Por otro lado,
les apetecía ver otros lugares,
otros charcos,
otros lugares,
otros visitantes.

Como no se decidían,
dejaron pasar el tiempo,
por ver qué pasaba.
¡A lo mejor al estanque le daba por crecer!

Un par de años nada más.

Porque ya no tuvieron espacio para nadar.

Y no lo pensaron más,
volaron alto,
¿cerca o lejos?
Da igual.

Encontraron en algún lugar un lago,
que al ser obra de la naturaleza no menguaba.
Donde tenían espacio para nadar,
y vivir a sus anchas,
sin ningún tipo de estanque aprisionador que no les dejara nadar.

Instantes

2009-05-06T15:40:00.003+02:00

El último segundo antes de irse se vuelven a mirar a los ojos. Profundamente.
No saben exactamente que hay, pero sí que hay alguna cosa.

Los ojos verdes dentro de los de color maravillosamente indefinido.

La tarde en que se reencontraron después de un año de no verse algo hizo “clac” y en dos segundos se encontraron que estaban irremediablemente conectados. Y en el tercero supieron que estaban condenados a dejarlo como estaba. Ella se iría y sería absurdo empezar. Aún así desean quedarse a solas. Solo por ver qué pasa.

Van charlando y pasando el rato y las miradas claras e imperceptibles se van sucediendo la una a la otra. Andan y de repente se ven agarrados el uno a la otra, acariciándose las espaldas, como por no querer separarse.

Necesitan el contacto y lo saben. Quien sabe cuál sería el resultado si no hubiera nadie conocido que los viera.

Desgraciadamente no se pueden plantear ir más allá. Porque es solo un pequeño sentimiento en potencia, le falta definición, no lo han hablado nunca, no había salido nunca a la superficie. Ahora tiene solo un poco más de luz. A de más, seis-cientos veintiocho quilómetros les separan.

En el último minuto se dicen que se llamaran, que se escribirán.

Pero ¡ay!, no lo hacen casi nunca.

2009-04-17T11:36:00.008+02:00

La persona en potencia salta de mundo en mundo,
con el mapa en mano.

Planetas lejanos, marinos, terrestres, volátiles,
dejados atrás en busca de una nueva tierra dónde pertenecer.

Ha atravesado cielos y mareas de astros y estrellas,
de cometas y asteroides para encontrar un lugar dónde descansar,
por fin, de todo lo que le rodea.

Un planeta pequeño y acogedor,
con una buena cama de flores, de paja, un colchón, poco importa.

Una buena cama dónde dejar sus huesos, y la vida, y encontrar paz.

La personne en puissance saute de monde en monde,
avec la carte en main.
Planètes lointaines, marines, terrestres, volatiles,
laissés en arrière à la recherche d'une nouvelle terre où appartenir.

Elle a traversé des cieux et des marées d'astres et étoiles,
de comètes et astéroïdes pour trouver un endroit où se reposer,
enfin, de tout ce qui l'entoure.

Une planète petite et accueillante,
avec un bon lit de fleurs, de paille, un matelas, peu importe.

Un bon lit où laisser ses os, et la vie, et trouver de la paix.

A tu

2008-11-12T10:09:00.003+01:00

Aquest text data de l'estiu del 2004. I sempre em dic que segur que hi ha alguna cosa a millorar. Però llavors em poso a buscar les imperfeccions... I, a part de les faltes d'ortografia, no les trobo.
He arribat a la conclusió que és perquè el veig una mica com un primer fill... que li tinc afecte vaja... Que m'el llegeixo i veig la poqueta experiència que tenia. Un reflex de la inocència. I no ho vull borrar afegint i traient coses. Perquè acabaria sent menys de la nena que ho va escriure per allà al 2004...

Jo sóc el teu amic, vull que em molestis sóc aquí, parla’m o plora, mai és mal moment, mai tard o d’hora!

Em vas cantar això fa quatre anys, te’n recordes? Me la vas dedicar. Amb la teva guitarra, a la llum de la lluna, sota el cel estrellat. Em vas dir que m’apreciaves molt, que era la teva millor amiga, que era com una germana, i que no suportaries que algun dia marxés a una altra banda. Em va caure la llagrimeta, i després vam estar recordant vells moments i partint-nos la caixa amb cada comentari. Vam anar a casa meva a sopar i et vas quedar a dormir perquè no tenies ganes d’anar a casa. Teníem 15 anys.

Recordo quan venies a casa, perquè t’havies cansat de la teva i necessitaves evadir-te i desfogar-te de la teva mare. Els meus pares sabien perfectament què et passava, i et deixaven quedar-te amb la condició que només fos una nit i que no féssim gaire soroll. Sopàvem pizza casolana a l’habitació i ens estàvem fins ben tard xerrant i plorant. No suportaves que la teva mare et crides, que no confiés en tu, que arribes borratxa a casa. No suportaves veure-la desfeta, destrossant-se la vida. Sabies que les teves fugues no li feien bé, però necessitaves descansar d’aquell infern. Abans la teva mare no podia estar en una feina més de dues setmanes, estava sempre molt nerviosa, l’alè li feia pudor a alcohol i feia les coses malament, sempre acabaven fent-la fora. Quan trobava un noi que tingués el mal cap d’estimar-la, se n’anava amb ell, i marxava deixant-te sola dos, tres, quatre dies. Sense adonar-se’n li feia mal a ell, a tu i a ella mateixa. A ell, perquè al cap de cinc dies l’abandonava, a tu perquè simplement et deixava sola, i a ella mateixa perquè no s’adonava que com més anava, mes lluny et tenia, menys te l’estimaves.
Però va haver-hi un cop que va ser diferent, vas venir a casa meva amb una bossa plena de roba per quatre dies i amb un blau a l’ull i el nas sagnant, la teva mare t’havia pegat. Tu ràpidament vas omplir la bossa amb roba, li vas dir a la teva mare que pensés en el que acabava de fer, en com estava engegant a rodar la seva vida. Vas decidir que marxaves quatre dies, li vas advertir que no et busqués, que si ho feia no tornaries a casa mai més, la teva mare plorava, et va suplicar que et quedessis, et va jurar que no tornaria a fer-ho, però vas acabar marxant. Ho va passar tant malament, no et va buscar, com tu vas dir-li i sí, va reflexionar. A partir d’allò, va canviar, ja no va pegar-te més, i va fer els possibles per no arribar borratxa a casa, va buscar una feina seriosament, hi va durar 3 mesos, va seguir fent mal als homes i va seguir bevent, però ja no venies tant sovint a refugiar-te a casa meva, la situació havia canviat, però no havia millorat massa. Teníem 16 anys.

Més tard vaig ser jo qui va enfonsar-se. Va resultar que el meu pare tenia un tumor al cap, i el tenia molt estès. Sempre havia tingut migranyes, i mal de caps horribles, però mai vam pensar que fos alguna cosa tant greu. No podien operar-lo, era massa arrisca’t, així que vam seguir el temps esperant que es produís un miracle. El dia que ens ho van dir, vam seure tots junts al sofà, i vam estar parlant sobre com havia pogut passar. Mai havíem tingut cap accident de cotxe, ni cap topada pel carrer. Havia estat aquell dia que movent els mobles li va caure l’armari a sobre amb un cop molt fort al cap. Mai en vam parlar amb els pares, però tots tres ho sabíem. El pare es moria. Quant temps li quedava? No ho sabíem, però si que podíem saber que un tumor tant estès no podia ser benigne per ningú, així que vam viure els últims mesos del pare, esperant que un dia no es despertés. I sí, va morir, però no pel tumor. Abans de morir, sense dir-nos res, va fer el testament, ens ho va deixar tot. No volia que ens quedéssim sense res. Un dia, mentre dormíem, va baixar al menjador, va agafar un got d’aigua, un pot de pastilles, i se les va empassar totes. A la seva carta ens deia que ens estimava molt, que seguíssim endavant, que no ens moríssim per dins com li havia passat a ell els últims mesos. Que ho feia perquè no volia que el veiéssim consumint-se com una flama que s’ha quedat sense oxigen. Durant aquells últims mesos, vaig estar tan unida a tu, quan necessitava parlar amb tu, quan meé m’adonava que el meu pare agafaria el tren sense tornada, tu eres allà per recollir les meves llàgrimes, vam passar nits interminables amb el cap arrapenjat sobre la teva falda, plorant fins adormir-me, sense dir-nos res, no em calia, ja en tenia prou amb que fossis allà. El dia que va morir, vaig plorar de ràbia, com havia pogut ser tant egoista? Com ens podia haver fet allò? Aquell dia no vaig anar a l’institut, vas tenir un pressentiment i vas venir a casa meva després del pati, quan vas entrar per la porta em vaig llençar sobre teu i vaig engegar a plorar fins que no vaig poder més. Després vam estar parlant sobre el que havia passat, i em vas fer veure, que el que havia fet no era un acte d’egoisme, era que no ens volia veure patir, i que veient com seria el seu final, preferia morir en un bon estat de salut i que ell segurament ja estava mort per dins. Encara que, al cap de molta estona de parlar-ne, vam arribar a la conclusió de que ningú podia saber que li passava pel cap al meu pare quan va decidir de fer allò, i que fos on fos, ell devia estar prou bé, segurament millor que abans. Si no hagués estat per tu en aquell moment, no sé què seria de mi ara. Teníem 17 anys.

Saps? Et trobo a faltar. Aquell dia, el dia que aquell cotxe et va atropellar, vaig trobar-me malament tot el dia, vaig tenir vòmits i molta mal de cap. Per la nit em va trucar la teva mare, i m’ho va dir, un cotxe t’havia atropellat, estaves a l’hospital, a la UVI, i estaves molt malament. Quan vaig arribar l’hospital, la teva imatge va ser horrible, tenies tot de tubs, per la cara, i tot de coses enganxades pel cos, que no te’n sabria dir el nom i tenies el cos inflat per tot arreu. Vaig passar tres dies a l’hospital, sense quasi menjar, sense canviar-me de roba. Tres dies horribles, vas tenir atacs, espasmes, baixades de tensió molt fortes. Estava tot el dia pensant que no, que no podies deixar-me, que ja m’havia marxat el pare, ara no podies deixar-me tu. Però vas fer-ho. Finalment, el tercer dia, el cor se’t va parar. Aquell dia també vaig morir jo. Em preguntava tantes coses que no tenien resposta. En aquell moment quan més et necessitava, no hi eres. Sense adonar-me’n, vaig trucar a casa teva per parlar amb la teva mare. Estava desfeta, se sentia culpable perquè t’havia donat una mala vida per culpa de la beguda i el seu mal cap. Vam estar plorant juntes durant molt temps, recordant els bons moments que vaig tenir amb tu. Ella em va preguntar si mai l’havies odiada, vaig pensar que ara podia saber el que m’havies dit tants cops sobre ella. I li vaig dir que no l’odiaves, només que no suportaves veure-la tant consumida per culpa de la beguda, que la veies amb mal aspecte, amb feines que no li duraven ni un mes i no t’agradava gens veure-la així. Teníem 18 anys.

Quan vas morir la teva mare encara no ho sabia, però estava embarassada. Va decidir que no volia donar-li la mateixa vida que a tu al teu germanet, així que es va apuntar a una clínica de desintoxicació. Em va venir a veure per dir-m’ho personalment. Quan va entrar-hi, la trucava sovint per saber com li anava i com progressava. Cada dia estava millor, a més, estava fent cursets per poder treballar quan sortís. Em parlava de la gent, em deia que hi havia persones que estaven realment malament, i que reflexionava sobre si ella havia estat així, que segurament havia estat molt desgraciada, però que en aquells moments no ho volia reconèixer. També em parlava d’un infermer molt ben plantat que era molt simpàtic i atent, i que a més, li semblava que ell pensava el mateix d’ella. Quan al cap de cinc mesos va sortir, estava completament recuperada i amb cert infermer com a novio que estava disposat a fer de pare de la nena que esperava. Em va demanar si li podia posar el meu nom, li vaig dir que sí, tot i que em va resultar estrany. Quan va néixer, em va demanar de ser-ne la padrina. Em va semblar una bona idea i em vaig emocionar dient-li que sí. Ja veus, ara la teva mare té feina, és secretaria, té parella estable i una filla preciosa. I jo? Jo em pregunto quan podré tornar a ser feliç, quan tindré empenta, quan tindré somnis. No hi ha ningú com tu. Tan de bo fossis aquí. Et trobo a faltar. Tinc 19 anys.

Tot és tant fosc aquesta nit, qui ha marxat no tornarà, i la buidor que tens al pit, potser el temps te l’omplirà...

Incontinència cerebral

2008-10-29T11:30:00.004+01:00

Tinc un petit problema.

Em venen idees al cap,

idees per escriure alguna cosa.

I em venen en els moments en que no tinc res,

res,

per apuntar,

ni temps per parar-me.

Just el moment abans de tancar els ulls i adormir-me,

quan tinc pressa per anar al metro,

al cine a les fosques,

parlant amb algú,

durant un dinar o un sopar multitudinari.

I aquestes idees que em venen,

poden ser bones,

o poden ser dolentes,

però no ho sabré mai.

Perquè són pensaments que al no recordar-los no desenvolupo...

És probable que si aquestes ocurrències se m'obliden és perquè potser no son tant importants com poden semblar...

Però és que mai ho hauré intentat!!

Definitivament. Hauré de portar una llibreteta amb un bolígraf per apuntar tot el que em vingui al cap. I deixar perdre metros, fer fugir somnis, tallar converses i escriure a les fosques...

I així, a més, fer-me la bohemia i l'intel·lectual quan vagi asseguda als ferrocarrils tornant de classe...

Nou bloc? No, una continuació...

2008-10-10T14:49:00.001+02:00

Hola!!! Tu que em llegeixes és perquè per alguna raó has estat al meu altre bloc i has clicat aquí per veure què era això de HISTÒRIES...

Doncs bé, en aquest bloc aniré penjant les meves històries, paranoies, poemes, textos, perquè tinguin un lloc una mica més seu...

Recuperaré textos que estan penjats a Relats en Català, coses antigues, coses noves...

Espero comentaris amb la vostra opinió, tant si us agrada com si no, tant si em coneixeu de tota la vida o si no em llegiureu mai més perquè no us ha entusiasmat el que llegiu...

Sigui com sigui, gràcies.

Espero que us agradi la lectura!!!

Yasmina