ALEXITÍMIA

Hi ha un ratolí passejant per damunt d'un llit. La dona que hi jeu no s'altera. Ja fa
anys que no ho fa. Ja poden néixer, créixer, patir i morir persones del seu entorn.
Res en ella s'immuta. Només li cal respirar. El cos ha deixat de tenir més necessitats.

El ratolinet es fica sota el llençol. Ella resta, com sempre, immutable.

Li rosega una mica el dit. Ni es mou.

Ho intenta amb altres llocs. El peu, la cama, la cuixa, el dit gros, el dit petit. No
funciona res.

El ratolí intueix que a l'entrecuix alguna cosa ha de passar. Primer molt lleument
frega una mica el morro. Res. 

Clava una miqueta les dents. Res de res. La cua la fa
passejar amunt i avall. Tampoc. Es cansa, i li clava queixalada. Encara res.

Passeja amunt i avall del cos de la dona, intentant esbrinar en quin punt podria
pressionar perquè aquest ésser s'alteri mínimament.

Una idea li encén el petit cervell. S'acosta al pit i busca el batec del cor. El sent molt
lleu i batega lentament, silenciosament, quasi apagat.

Queixalada a queixalada fa un forat aproximant-s'hi cada cop més. Hi arriba. Si això
no funciona, ho deixarà córrer.

Amb totes les forces que li queden, txac!, mossega de manera ferotge i retorçada el
cor latent de la dona congelada.

Torna a la superfície per observar si hi ha algun canvi facial.

Res.

Està cansat. S'ha avorrit. Marxa.

Però amb la pressa no ha vist que al coixí blau, ben petiteta, a prop de la cara, hi ha
una rodoneta humida provinent de l'ull impassible de la dona, fins ara, inalterada.

Abril del 2009. Revisat al novembre de 2023.