El recordava amb una olor de colònia d'home barrejada amb la flaire de l'últim cigarret fumat. Tenia un aire d'home dret i fet. Adorava aquella olor, sentia seguretat ensumant-lo quan acabava entre els seus braços i fonent els carrers amb els seus petons. Una mirada trencadora en un bar només bevent besades d'aire i braços que embolcallaven. Ell un whisky, ella un cafè. Era un home resplendent quan la llum el travessava, com la resina seca d'un arbre, que amb l'absència de llum s’apaga.
Després de tants anys la translucidesa s'ha esvaït. No hi ha més brillantor groga. L'olor de massa colònia i massa tabac put barrejada amb la fortor de bars acumulats a la pell i la vestimenta. És quasi revulsiu. La distància i el temps han fet perdre la importància de sentir-se propers.
Han passat massa anys i aquesta trobada ja no duu enlloc. No és necessària perquè els mesos sumats a més mesos han demostrat que no importa què passa o deixa de passar. Uns coneguts estranys asseguts en un bar davant un whisky i un cafè trobant-se per primera vegada a la vida.
El temps ho ha espaiat, esborrat, escindit i esbandit tot tant que ja no hi ha per on retrobar-se. Tot és diferent i oposat a com era tot.
Per això ara hi ha un cafè per ell i un whisky per ella. No hi ha res a dir, res a fer, ni un perquè ni un perquè no. Ni sentit ni sentiment. Només el desig de fugir molt lluny. Lluny per continuar tenint el record de l'home fresc i no retenir l'home desfet i buit. Però el whisky segueix davant les mans i el cafè continua calent sobre la taula. Immòbils i en silenci es descobreix el que ja se sabia. Tot es va acabar el dia que va acabar.
setembre del 2009, revisat al setembre de 2023
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltíssimes gràcies per comentar! Aprecio sincerament el teu temps i les teves paraules i la teva intenció.