record per tota la vida

 

havia vist de lluny i de reüll un ex que es resistia a l'evident calvície i a l'evident pas de quinze anys i a l'evident inevitable vellesa que li havia caigut per sobre, enmig d'un tumult de gent entregada a l'efervescència de la música forta, la cervesa calenta i la butxaca tremolosa, i jo entre elles amb el cervell posat de cap per avall, el cor accelerat dins la boca i les cames ja volent fugir lluny d'allí.

però no podia esquitllar-me tan ràpid entre aquelles mirades desencaixades, braços descontrolats i sangs alcoholitzades, perquè érem milers i érem molt a prop de l'escenari i érem sardines encaixades.

la meva neurona dividida fugia desesperadament d'ell i alhora no volia perdre's l'exuberància i l'extroversió enaltida de les llums i el fum i les veus i el ball i la música de dalt l'escenari, i incapaç de decidir, el meu cos es va plantar i arrelar i no va tornar a mirar enrere per por de ser vist, cridat i saludat per aquell acord de ser presumptament amics a falta d'estimar-nos.

a la meva dreta uns ulls amics em van mirar empetitits arrugant el front i les celles, i en silenci apuntant amb el meu cap i els meus ulls esbatanats cap a l'esquerra li mostrava la font de la meva cara desencaixada i no va fer falta res més per entendre'ns.

la boca amiga va proferir un crit immens que jo havia ofegat fins aleshores fruit de l'ensurt i que ja no vaig retenir més, els quinze anys que feia que ja no el veia per fi van sortir disparats del meu pit.

em va cridar que «que fort» i jo que «ja!!!!!!» i ella «t'ha vist?, creus que t'ha vist?» i jo «jo què sé!!!!», desitjant que la nostra histèria quedés dissimulada per l'eufòria col·lectiva i ell no dirigís la seva mirada cap a nosaltres.

amb el ventre desbocat i la neurona esvaïda vaig continuar movent els peus i els braços al ritme de què passava a l'escenari, sense ser-hi, tota jo un batec accelerat que m’ho emmudia i ofegava tot.

jo ja era lluny d'allí, repetint-me en bucle la darrera vegada que ens havíem vist, que també era la darrera vegada que havíem estat parella i l'única vegada que ens vam prometre que ens tornaríem a veure, molt aviat.

des d'aquell molt aviat havien passat quinze anys, set mesos i tres dies, que ho vaig comptar allà mateix, des d'un tretze de febrer trist en què tot va quedar sord, i apagat, i sense sentit, cec i sec de plorar.

la música i els llums de colors, i els cossos frenètics es van acabar, aplaudiments i reverències i adéu fins al següent, i la meva amiga em va mirar i va entendre que ens quedaríem immòbils i expectants.

ella va espiar de lluny i ràpidament tot allò ja va estar.

ell, "record per tota la vida", que ho acabaven de cantar, marxava cap al sentit contrari al nostre, a la recerca d'un altre ritual de ball i fluids i càntics tronadors.