La decepció despunta.
Comencen a cabre en una mà
les amigues que s’allunyen.
Les amistats que es queden
caben en ben bé deu dits.
Fa anys que ho sé, no són eternes.
Els vincles no els dono per fet.
A la calidesa li cal presència
i resposta i anar i tornar.
Has volgut tenir-ne cura,
d’aquestes increïbles relacions.
Ara queden quietes i mudes.
Cites anul·lades consecutivament.
Senyals que no arriben ni es responen.
Al final de tot, el cansament.
I una paret.
Foto: extreta de eldiario.es
No saps com d’identificada m’he sentit amb aquesta poesia.
ResponEliminaÉs una constatació que fa anys que se i he acceptat, d’entrada dolorosament, però a mida que m’he anat fent més gran -i ja en son uns quants- he entès que és un procés del tot natural.
Crec que és com aquella planta que tens fa anys. Amb el temps s’ha fet lletja malgrat entestarar-te en reviure-la setmana rere setmana fins que un dia, finalment, t’adones que no es recupera, que res del que fas la sanejarà, i la llences.
Moltes gràcies pel teu comentari. I sí, és exactament això. Costa d'acceptar, però al final et comences a sentir alliberada del pes de seguir intentant-ho. ❤️
ResponElimina