El gat lila

El gat lila viu en un carrer. Viu entre dues portes que no porten a cap altre lloc que de l’una a l’altra. El gat lila viu condemnat, o beneït, a no fer altra cosa que creuar d’un costat a l’altre i de l’altre a l’un. És feliç així. Veient el seu petit món des de les dues bandes del carrer.

De tant en tant es queda quiet en un dels marcs, i s’asseu, i espera. Amb els ulls oberts, mirant fixament els vianants, com corren, com esbufeguen, com es preocupen, fins que un, un al dia, es para a omplir-li el pap.

L’última vegada, ahir a la nit, la senyora amb l’abric de cireres se’l va posar a la falda, seient a terra exhausta i desesperada i el va alimentar de carícies, abraçades, plors i paraules. El gat no pot entendre què li diu la senyora de l’abric de cireres, però es nota més ple i li veu a la cara i al postre que emet que ella està més lleugera. S’arrecera i es frega un moment en el racó de la mà engalanada i arrugada, i se’n va per la seva porta. Quan mira a l’altra banda del carrer, la senyora, ja no hi és.

Es nodreix dels sentiments de les persones que veuen en ell un petit confident. A vegades és canalla curiosa que li porta pinso, o tonyina, però ell no és aquesta mena de gat i passa directament al joc, ell només vol que li comparteixin l’alegria i la curiositat, la tensió i la trapelleria. Quan el plat del dia és així de pur i clar se sent tot ell com un somriure i brilla com el so d’un picarol. Quan la canalla marxa, salta d’una porta a l’altra com qui salta onades sense por.
 

El gat lila només el podem veure quan ell ens mira i si mai el veiem instants després ens n’oblidarem. Viurà eternament en un raconet de món que ni tu ni jo sabem, ni podem saber.