Un estómac per unir-nos a tots

Quan vaig arribar al cel, mitjançant un judici final que dictaria que jo mereixo el repòs etern, després de descobrir que aquí tothom està en pau i perdó amb si mateix vaig descobrir que aquí cadascú s'alimenta per sempre d'allò que més li hagués agradat en vida. No és que ens faci falta menjar, estem morts, és només un recurs per fer el pas pel cel encara més agradable. Si ens hem de morir i això és quasi per sempre, que almenys l'experiència sigui el màxim de plaent possible. L'equip executiu de l'eternitat ho té tot molt ben pensat.

El que sí que em va sorprendre és que el menjador era tal qual ens havien fet pensar sempre que és el cel. Com un anunci de Philadelphia, però sense les ales d'àngel de pega. Una extensió inacabable de núvols de cotó amb milions de taules. Amb centenars de taulells, uns més llargs que altres, un self service. 

El dels cogombrets, per exemple, només té un centenar de persones fent cua. El de la pizza amb pinya, i em sembla escandalós, més de cinc mil. La fila de sopa de caldo amb pasta és inacabable, milions de postpersones es reconforten amb les lletres, la maravilla, els pistons, els fideus o els barrufets. Sense mencionar que aquí dalt no existeixen les al·lèrgies ni les intoleràncies. Si el menjar preferit d'una celíaca era un plat d'espaguetis a la carbonara de la seva àvia que no havia pogut tocar des dels deu anys, aquí en menjarà per sempre més, fins esgotar l'últim dia.

Jo bec orxata. Darrere meu tinc la fila de centenars de persones que també els pertoca un got d'alguna beguda dolça. Xocolata desfeta, beguda de civada, Colacao, Nesquik, cacau especiat... Un parell de passes més enllà hi ha els fartons, les ensaïmades, les magdalenes i centenars de dolços més, de totes les procedències possibles. A mi em toquen, i em tocaran per sempre, les galetes speculoos.

Us sorprendrà saber que mai ningú s'ha cansat de menjar o beure el mateix. Mai. Jo tampoc. Cada got d'orxata i cada speculoos és un goig pel meu cervell, per cada centímetre del meu cos, cada porus de la pell. Tots els glops em regalen una frescor i una alegria que no puc comparar amb res més que hagi viscut gastronòmicament parlant. Com em podria cansar d'aquesta dolçor amb la mica d'aspror del final? I de totes les espècies de les speculoos crepitant i despertant totes les papil·les gustatives de la meva llengua?

En vida no era sa ni raonable menjar sempre el mateix. Ara, aquí al cel, no tenim límit. Podem repetir, repetir, repetir.

Això és la glòria. Ara ja no ens podem morir de tant de sucre. Amb els meus companys de taula, la Marta, l'Humbert, el Gerard… ens mirem amb felicitat. Cada dia el mateix gest, el mateix ritual, la mateixa taula. Brindem, somrient, pels dies que encara ens queden.

El següent pas és esgotar els deu mil dies d'aquest cel que ens pertoquen a tots després de morir. A mi me'n queden 9.872. Els meus companys, entre tres-cents i cinc-cents. Quan s'acabin, cadascú anirà a la casa del déu a qui hagi pregat mentre vivia. Alà; el Pare; Brahma, Vishnu i Shiva; el capitalisme,; el nacionalisme; la terra plana; l'ateisme; Christian Dior; les Kardashian, Tolkien… hi anirem tots, un únic dia, i després, finalment, ens apagarem del tot.