El vestit escotat, brillant i suggerent comença a fer-se'm absurd. La festa fa estona que ha decaigut. L'energia que dóna el moment àlgid de cançons que ens obren el somriure i ens alegren el cor i ens porten a un passat confortant fa hores que ha passat.
Ja he ballat prou, aquestes sabates ja fan més mal que goig, i el terra fa pena i no em puc descalçar. Les meves amigues, les dues, han trobat noves companyies, segons elles, més interessants.
Les companyes temporals de
cigarret ja regalimen maquillatge. Ja han plorat els seus gripaus, les
seves colobres
i els seus cérvols. No m'enganyo, jo també. Hem fet cinc cues al
lavabo, a cada una d'aquestes fent noves amigues i sentint els pastitxos
caient al fons de la tassa, i obrim amb brusquedat la porta del cubicle
procurant fingir, i creure'ns, una dignitat perduda, però a totes ens
regalima el nas, i sortim fent tentines, i somriem al reflex de nosaltres.
Jo
havia vingut a passar-m'ho bé, però no passa res de bo després de les
dues de la nit, i són un quart i cinc de quatre i l'únic que em queda és
un pesat que m'anava
al darrere i que ja he escampat. Jo només vull tornar a casa meva. A la
seguretat d'uns peus descalços i un silenci sepulcral i un pijama tovet
i un matí en solitud i el primer cafè fumejant entre les meves mans.
Comença a no valdre'm la pena invertir en aquestes nits.
La
música, que ja no distingeixo, retrona lluny mentre fumo asseguda a la
terrassa. El primer salvador d'un accident en cotxe no passarà fins passades les sis del matí. Vull estar sola aquí fora, esperant que vinguin els
tres quarts de sis per anar a buscar la meva carrossa, la de totes, la
que ens torna com a les ovelletes als nostres corrals.
No és moment de perdre el sentit. Busco dins la meva bossa, i trobo
la pastilla de no dormir. Cafeïna concentrada. Me la prenc sense un glop
de res. Guardo el blíster, trec l'smartphone.
Per un moment dubto entre jugar o llegir. Però el que jo vull de
veritat és un entrepà de truita, desesperadament. Obvio aquest desig insatisfisible
per ara i em decideixo per llegir. Em descalço, gemego alleugerida, estiro les cames. Menteixo a la resta del món
posant-me uns auriculars, que no m'interrompi ningú, si us plau, ho
prego. Accedeixo a la meva biblioteca i recupero gràcies a l'ordre alfabètic un dels tres-cents llibres
que tinc a mitges a l'e-reader. El arte sueco de ordenar antes de morir. Si no lo amas, tíralo; si no lo usas, tíralo también. De Margareta Magnusson.
Abans d'arribar a la pàgina que toca, ja m'ha vingut la catarsi. Aquesta és la meva última nit així.
Foto lliure de drets de Юлиана Маринина:
https://www.pexels.com/ca-es/foto/dona-pis-despres-de-la-feina-club-d-oci-nocturn-10613213/
Quina mandra aquestes nits. (Et dic, desde una quasi becaïna d'un ull en descans i l'altre llegin-te.) Estratègies de miop.
ResponEliminaDesig de proporcions invertides en les nits: calma, seguretat, compartir desde les converses i amb el cos més estàtic.... ho parlem al setembre amb un gelat de pitufo-avellana? Jo combinaré el barrufet amb llet merengada.
T'estim.