L'espera

S'havia fet de dia mentre esperava a la taula vora el llac glaçat. La lluna número dinou va fer el seu pas lent pel cel fins a desaparèixer. 

Tota la nit havia nevat lentament. Ben suau, com sucre glaç. Davant meu s'estenia un pastís descomunal al qual no posaria cap espelma. El mos que portava per abans del viatge estava sepultat.

Vaig esperar-te tota la nit amb l'esperança que feies tard per algun contratemps i que en qualsevol moment arribaries esbufegant, amb un somriure cristal·lí de l'alegria de trobar-nos i amb pressa per marxar.

Però no. No havien arribat somriures cristal·lins ni alegries ni presses. Em resistia a tornar a casa. Preferia continuar passant aquell fred gèlid que reconèixer que el somni que teníem s'havia esfumat. La porta quedaria tancada per sempre.

No hi havia previsió d'una nova obertura del portal. Volíem arribar a un nou món que s'estendria als nostres peus quan sentís la nostra unió sota la llum de la neu i la d'aquella lluna. Però no vas arribar mai. Vaig esperar fins que el sol va trencar el blau, per si tot i la falta de portal em volies veure i donar-me una explicació.

Qui es va trencar vaig ser jo. Resignada, deixant els bocins del meu cor allà, em vaig aixecar i de mica en mica jo també em vaig anar esmicolant i desapareixent pel camí, fent-me fonedissa amb la neu. Era freda i cremava, així que càlida ens va rebre a mi i a la tristor per ser part dels arbres per sempre més.

*Aquest text l'he escrit inspirant-me en la il·lustració de l'Araceli Plata que veieu al capdamunt. Gràcies Araceli per permetre'm posar històries als teus textos. ✨🤗