La trucada urgent

Repte: Escriure una història en 30 minuts.

La cançó calla a mitja dutxa. Una trucada. El xampú encara està espumós al cap i les aixelles no han estat ateses. La trucada haurà d'esperar. Prossegueix amb la higiene matinal. La persona a l'altra banda continua amb les trucades.

"Si hi ha un tercer intent, és urgent". S'esbaldeix sense pressa cada partícula de calèndula espumosa. Tanca l'aigua. Es disposa a passar la rasqueta neteja vidres per tot arreu. Mampara, parets i terra. Al primer vidre, sona el tercer intent.

Ho deixa estar. Surt de la dutxa. S'asseca les mans. Mira si el número és conegut. Una companya de l'institut amb qui fa més de quinze anys que ja no han compartit cap taula, ni festes majors, ni converses de carrer.

S'estranya. Què vol, i perquè amb tanta urgència? 

Tal com van acabar les coses aleshores prefereix no donar-li el gust d'afanyar-se a atendre-la. Necessita mitja hora de marge per recol·locar-se i posar distància. Fa disset anys era una persona tendra, sensible i amable. I ara és una persona tendra, sensible i amable, que sap posar límits, distància i un bon sedàs.

Intenta pensar què coi pot haver passat mentre amb parsimònia s'asseca el cos, s'hidrata i es pentina el cabell. Amb una mica més de pausa del que és habitual s'aplica la crema hidratant i es renta les dents.

Quarta trucada del dia. No l'antiga amiga. És un número desconegut, possiblement spam.

Es mira l'armari pensant en què es posaria si s'hagués de trobar amb ella. El vestit vermell de punts blancs, rebequeta blanca, talonets negres. La seguretat real que sent transmesa a través de la roba que darrerament tria a consciència.

Quan s'asseu a taula amb el seu cafè, arriba la darrera trucada de la companya. Ara sí. Està preparada.

- Digui.

- Holaaaaa. Què tal?

- Qui ets? No tinc el teu número guardat. - l'enganya totalment, per veure com reacciona.

- Ai, soc la V. tía.

- Aaaaah. Ostres. M'has trucat quatre vegades en mitja hora. Què passa?

- Nooo, res. Que volia veure com estàs. Fa molt que no parlem.

- Ja. Estic com sempre. - sap perfectament que a l'altra banda l'interès no és per la seva vida - Molt bé. I tu?

- Doncs ja que em preguntes, mira. És que tinc una cosa que potser t'interessa.

Clar que volia alguna cosa, clar que sí. Vendre, volia, vendre. I el lloc on s'ha ficat l'escanya tant que ha de recórrer a persones amb les que fa segles que no ha parlat.

- Ahá. 

- Mira, és que me'n recordo de quan anàvem a l'insti, saps. O sigui. Que... Com ho dic... Que no... Que... Que...

Silenci incòmode.

- Que què. -  Incòmode i irritant.

- Que et sobraven uns quilets.

- Ja, hahaha. No comences bé, hahahahaha. - Fa una bona riallada sonora i sincera.

- Que encara et sobren? - La venedora obvia per complet la seguretat de la seva antiga amiga

- Ni em sobra ni em falta res. A l'insti ho patia. Però ara estic molt bé.

- Ah mira, és que tinc uns productes meravellosos infalibles naturalíssims que et poden ajudar a cremar el greix aquest insuportable que no et deixa encaixar en les talles normals de les botigues. Si comences a tractar-te amb això en un mes cabràs a les talles 40-42 i en dos, a la 38. És infalible, creu-me. Ho he vist en totes les dones que m'han contractat els productes. Això sí, ho has de combinar amb una mica d'exercici i una alimentació sana i equilibrada ehhhh, que ens coneixem, hihihihi. - Tot això amb un to de veu sorneguer i picantó que intenta ser seductor.

Silenci. Deu segons, quinze segons, vint.

- No. Tu ja no em coneixes. Jo sí que et conec a tu. Segueixes igual.

- Ai sí, mira. Què bé eh.

- "Bueno". Que no m'interessa. Ja he trobat la meva manera de cuidar-me, i no encaixa amb això que em vols vendre.

- N'estàs segura? Tía, els resutlats son hiper inmediats eh en quatre dies t'estas menjant la pista de ball. A darlo tooodooo!!!!!

- Bé. Et diré una última cosa abans de penjar, tot i que crec que no m'escoltaràs. Ja em menjo la pista de ball, i em vesteixo amb la roba que vull, no la que  les talles normals volen. No necessito que una talla aprovada pels teus productes em donin permís per viure.

- Ai vale, vale tía. Què borde eh.

- Sí, i encantada!

I penja. 

Penja als sis anys d'institut de mofa constant per una forma corporal inadmissible. D'inseguretats. D'intentar deixar de menjar per desaparèixer. De plorar al final del dia després d'haver-se mirat amb pena i fàstic a tots els aparadors de la ciutat. A l'any que va fer dieta i exercici estrictes i pesava 10 quilos menys però no havia estat més feliç que els altres. A totes les vegades que va deixar de banyar-se a la platja, o d'anar a sopars, o de sortir de festa. 

Després, tanca els ulls i es posa en contacte amb la nena de fa disset anys, i l'abraça. El camí recorregut ha valgut la pena i l'alegria només per aquest moment.

L'antiga amiga no haurà après res, li sembla, però ella sí. Ella, ara i aquí, s'estima així com és.