CALA FOC

 «vaig sintonitzar els horrors que es trobaven dins el meu cervell.
vaig sentir com una veu deia: “cala foc a tot arreu”.
i maleint el teu vaig destrossar el meu món,
vaig destrossar el meu món
i en un minut, ja veus, vaig destrossar el meu món.
vaig destrossar el meu món»

foc – quart primera

Cala foc a tot arreu. A les penúries que t’envaeixen, els dolors constants, la
soledat que fa anys que s’acumula i no vol sortir. A l’amor que va marxar i no
tornarà i al que encara no ha arribat. A un món que s’estimba i tu no hi pots fer
res. Als que malgasten temps i esforços en crits, foteses i vides sense
importància mentre en un altre hemisferi de tota aquesta força en farien vida.
A la soga que et bloqueja i no et deixa avançar, que estira i estira i no et mata.
A les persones que no t’aporten res, i a les que et volen aportar només
superficialitats. Als ulls inflats, rojos i plorosos. A les galtes irritades. A
l’edredó que et tapa quan et vols protegir del món. A l’espera que fa anys que
dura. Als somnis que tenies i que es van trencar. A la vida que vivies i que es
va acabar. A tot arreu, a tot arreu. Que tot quedi reduït a cendres, que no quedi
res. No caldrà renéixer. Cala foc a tot arreu, i després ja veurem.